Capítol IV: L’esmorzar de sempre amb olors diferents
El desembre estava a punt d’arribar i com cada matí, en Biel anava a La Terra a esmorzar, però tenia la sensació de que aquell dia seria diferent. El cambrer, que sempre el rebia amb un gran somriure, el va fer aterrar dels seus pensaments:
– Bon dia! Voldràs melindros amb xocolata desfeta com sempre?
– Ben agraït, moltes mercès.
Tothom s’estava acostumant al vocabulari antic i refinat d’en Biel.
La porta es va obrir, i en Biel va notar una olor dolça que li resultava familiar.
– Aquest perfum… -va xiuxiuejar.
Es va girar com un acte reflex per mirar cap a la porta i esbrinar d’on venia aquella olor.
– Bon dia, vols una taula?
– Puc seure a la vora de la finestra, si us plau?
– És clar! Què vols per beure?
Era ella. I tant que era ella! La Juliette! Però qui era realment aquella jove? Perquè en Biel tenia tantes ganes de conèixer-la?
La va estar observant una estona. Va veure com li donaven el cafè. Com llegia un llibre amb l’Onyar de fons. Va retenir a la seva pupila tots els moviments que feia: com es tocava el cabell, com passava les pàgines, com gesticulava mentre llegia la trama de la història… I es va decidir. Es va aixecar amb entusiasme i es va dirigir a la taula d’aquella jove misteriosa que el tenia amb la ment ennuvolada…
Continuarà...
Segueix aquesta història al Blog i a les nostres xarxes socials!
Instagram: @laterragirona
Twitter: @laterragirona
Facebook: https://www.facebook.com/laterragirona/
